diumenge, 29 de desembre de 2013

Els pitjors corredors fan skimo

Haureu notat que ja fa força temps que dominem bastant a fons el tema del córrer en general i del córrer per la muntanya en concret; fem servir un llenguatge extremadament tècnic i precís quan expliquem les nostres sortides, anem equipats amb tecnologia punta feta a mida pels millors especialistes i els organitzadors de les curses se’ns rifen perquè hi participem.

Malgrat tot vam notar que amb l’arribada de l’hivern i la neu alguns companys canviaven les fotos al facebook i al twitter amb els “bona sortida avui per les gavarres” o “victòria a la pujada als Àngels” pels “ronda de sèries avui a la Molina” o “de fet en Valentí Sanjuan està una mica gras”.
Vam decidir que calia posar-hi remei immediatament i vàrem fixar un dia per anar a provar l’skimo (skimo és un acrònim d’ski i mountain, no ho tornaré a repetir analfabets). El cert és que tots esquiem (alguns millor que altres i tots una mica pitjor que jo) però només en Marc Vallès i el seu germà Mateu havien provat l’skimo. Una vegada acordat que hi aniríem el divendres 27 i que seríem en Marc Vallès, en Quim, en Jordi i jo de l’equip i que vindrien també en Mateu, en Ramon i en Totti (no Bes, Bayer) vam discutir on anar i com organitzar-ho tot. Els cas és que els germans Vallès van parlar amb un home que es veu que en sap que ens recomanava anar a la Molina i llogar els equips a una botiga que hi ha abans de la collada.


Divendres quedem a les 7 del matí i ens trobem a casernes per sortir. En Jordi es presenta amb tres entrepans i cap motxilla i en Totti arriba 20 minuts tard però no passa res. Passat Ripoll lloguem els equips després d’uns quants dubtes de l’home que ens atén perquè no ho veu massa clar, òbviament no ens ha reconegut. En Vallès no ha necessitat llogar res perquè li han deixat un equip complert que, segons ens ha anat recordant constantment els dies previs, és força més bo que la merda que us donaran a vosaltres. Arribem al pàrquing de l’estació on en Ramon ja ens espera, en Vallès decideix que estan passant poques coses dignes d’explicar i que calia rebentar alguna cosa, veu una paperera de fusta i un pal amb un cartell i decideix empotrar-s’hi. El cotxe queda encallat i després d’uns moments de pànic d’alguns i de descollonament d’un altres, aconseguim treure’l amb una corda que porta en Ramon al cotxe.
És hora de posar-se les botes, preparar les pells de foca pels esquís i omplir la bossa amb tot el necessari. Quan sembla que ja casi estem resulta que els Vallès s’han deixat els entrepans a casa i, el més greu de tot, en Marc Vallès s’ha deixat també a casa les pells de foca i per tant tot l’equip que li han deixat no serveix. 45 minuts més tard en Vallès ha aconseguit un equip llogat i en Mateu ha comprat uns sandvitxos.
Al final ens posem en marxa a tres quarts de 12. Fila índia i pista blava amunt, no tenim massa clara la tècnica però anem fent a ritme. Uns minuts més tard ens plantem als peus d’un tram de vermella que fa respecte però que tampoc sabem si costarà massa pujar o no. No interessa massa a ningú el fet que sigui una pujada d’uns 600 metres amb un desnivell positiu aproximat de 230 metres i que jo sigui el primer d’arribar a dalt. A mitja pujada ens han avançat, per dir-ho finament, els de la selecció catalana que entrenen per una cursa que hi ha l’endemà, parlem un moment amb en Gerard Vila i 10 segons després d’acomiadar-nos ja ens ha tret uns 40 metres, joder quines putes màquines. La nostra pujada és una guerra individual que cada un de nosaltres lliura amb les patinades, les caigudes i les fixacions. Una vegada reagrupats tots reiniciem la marxa muntanya amunt. Cada vegada ens estirem fins que els de davant s’aturen perquè arribin els de darrera i discutim cap a on tirar. Sortosament en Totti ha sobreviscut als tres infarts, dues pulmonies i cinc brots de vaques boges que ha patit durant l’ascens. Al final decidim parar i menjar després de 4 quilòmetres de pujada i uns +620. Una estona de descans i ens tornem a equipar aquesta vegada per baixar, això no té cap misteri. Un cop a baix de tot la majoria diu que ja n’ha tingut prou. En Quim i jo, per una combinació de voler amortitzar més el lloguer i poder-ho explicar, decidim fer una estona més. Una vegada retrobats i canviats agafem el cotxe i res destacable fins a l’arribada a Girona.





















dimarts, 10 de desembre de 2013

Mitja i Marató de l'Ardenya

Era el dia indicat. Els EPCE (Els pitjors corredors europeus), es tornaven a reunir per a un nou repte. Alguns volien tastar la màgica xifra dels 42 km (ja sabem que a ningú li importa), altres la coneixien de sobres i tenien aspiracions quasi professionals, uns retornaven a la competició de forma explosiva, i l'altre hi posa tantes ganes que supera qualsevol impediment físic. Sense oblidar el nostre supporter lesionat, i el president del fan club. 

La Marató de Muntanya de l’Ardenya donava el tret de sortida a les 9h i en Quim, en Jordi i en Marc V. els esperen quasi 44 km i 1800m D+ (ens agrada molt donar aquesta dada). En Quim surt espitat i només sabem que acabarà a la 16a posició i la bestialitat d’un temps de 4h 37 min. No cal dir res més. La cursa per a en Jordi i en Marc és una novetat. És la primera vegada que s’atreveixen amb aquestes distàncies. Comencem tranquils però en Jordi tira un pèl fort per l’emoció. Se l’ha d’avisar de baixar el ritme, queden moltes hores. Passats els primers 20 km ens trobem bé, les forces aguanten. La segona part de la cursa és realment la cursa. Els avituallaments es converteixen en el paradís promès per nostre senyor. En Jordi pateix dues regirades de turmell que prometen un final èpic. En Marc V. te molèsties constants sota el genoll dret en els descens. L’alternança al capdavant és una necessitat, veure com està el teu company et motiva quan estàs bé i el pots fer tirar però és el teu aliat quan agonitzes. A l’arribada ens trobem a en Vicenç que ens dona l’última empenta. Al final acabem amb un temps de 5h 47min. No podem estar més satisfets.

Però aquí n’hi ha per tots. A les 10h sortien en Vicenç i en Marc C. a la Mitja Marató. El primer és la força de voluntat, que malgrat els impediments físics, es supera a si mateix. Sempre busca excuses per sortir a córrer o inscriure’s a curses a Andorra. El segon, amb poc més d’una setmana d’entrenament, després d’una lesió d’un mes, ho dóna tot, és el seu retorn. És la seva especialitat, l’explosivitat. Acaba a poc més de 20 min del guanyador.

Per últim, no oblidar-se del nostre supporter Rafel (aquesta vegada). Les lesions el tenen allunyat de la competició, però les seves ganes de córrer i d’estrenar el nou Garmin (pregunteu-li el que vulgueu, ho sap TOT dels Garmin’s) auguren també un gran retorn. També agrair-li que deixés els compressors a en Jordi (que acabaria rebentant).


PD: Recentment l’Oriol ha creat el nou Fan Club EPCE així que queden obertes les donacions (econòmiques) per donar suport a l’equip!

M.V.










dilluns, 4 de novembre de 2013

Cursa de muntanya de Girona

Aquí teniu els únics, imprescindibles i mediocres comentaris de cada un dels membres dels pitjors corredors europeus:

RAFEL

La primera CMG d’Els Pitjors corredors europeus ha estat marcada sobretot per les lesions que, ja abans de començar a fer córrer les cames, patien alguns dels integrants de l’equip. Tan en Marc Cassany com en Jordi Fàbrega patien seriosament dels genolls, i en Rafel arrossegava del Carrer Nou unes lleus molèsties als isqui tibials que no l’han fet patir durant els 26 quilòmetres de rodatge.
El més destacable de tot no ha estat el rècord absolut d’en Jordi endrapant cinc entrepans en trenta minuts, sinó la gran actuació del jove, i més experimentat integrant de l’equip, en Quim Cassany. Amb tanta humilitat es pren les seves victòries que ja es disposava a abandonar la zona esportiva de la CMG quan “l’speaker” cantat el seu nom: tercer classificat dels sub23 amb un temps que em fa molta enveja escriure ara mateix.
En Vicenç, per la seva banda, i malgrat no córrer a la cursa de 26 amb els seus companys, lluïa un gran somriure a l’arribada, ja que assegurava haver vist com quatre fotògrafs de l’organització li havien fet fotos, i per fi podria aparèixer al bloc per a satisfer a totes les seves fans.
Pel què fa a la parella de corredors Marc Vallès i Rafel, han estat corrent colze amb colze fins als Àngels, moment a partir del qual en Rafel ha notat que les seves forces no eren les pròpies d’un jove de 25 anys i ha dit a en Marc que ell baixava el ritme (de forma estrepitosa, com ha pogut corroborar el crono més tard). En Marc, però, ha resolt l’últim tram com últimament ens té acostumats a fer, amb una rapidesa pròpia d’una pantera.
Però l’esport de vegades sol tenir una cara negativa, i aquesta vegada n’ha tingut, i amb raó. Poc després de l’arribada als Àngels, amb els 1400 metres de desnivell acumulats, el genoll d’en Marc Cassany ha dit prou, i les noves malles compressores Hoko no han pogut evitar que hagués d’abandonar la cursa. També ha posat la nota trista en Jordi, que no ha passat el control “antidòping” post-cursa. Alguns testimonis afirmen que la primera meitat de la cursa semblava que la seva lesió no el deixaria fer un bon temps, però posteriorment se l’ha vist en estat d’excitació mentre avançava els seus rivals de tres en tres a unes velocitats que fregaven semblaven trencar la barrera del so. Els serveis mèdics han assegurat pocs minuts després que els nivells d’epo trobats a la sang d’en Jordi podrien haver matat sense cap problema el més dur dels cavalls. De moment en Jordi no s’ha manifestat i des d’aquí volem donar-li tot el suport, convençuts que un integrant d’Els pitjors corredors europeus no faria mai una cosa així.

VICENÇ

La cursa tenia pujades molt dures però s'agraïa per altra banda que les baixades i el recorregut fos majoritàriament per corriols. M'he sentit molt bé físicament tot i les limitacions que tinc actualment, ja tinc ganes de repetir-la. Una vegada més he pogut constatar que no hi ha punt de comparació entre córrer per asfalt i fer-ho per muntanya: quina passada fer esport amb uns paisatges tan espectaculars i en un recorregut tan tècnic! Cal vigilar perquè és més fàcil patir lesions però val molt la pena.

QUIM

Un filòsof va dir un dia que “si ens aixequem ben d’hora ben d’hora serem un equip imparable” (de fet va dir país, no equip, però ara mateix no em va tant bé). I un altre va dir que “Bueno chicos, he estado 4 minutos, son 4 eurazos y el siguiente es Jose”, però em centraré en el primer, ja que amb aquesta filosofia m’he llevat avui puntualment a les 7:16:23 per anar a la cursa de muntanya de Girona, una de les curses més guapes del calendari de curses de muntanya.
I a partir d’aquí, el pla ha estat córrer durant 2h 36min i 40s per les gavarres, amb un “amago” de torçada de turmell (que no ha estat res, però que demà es farà sentir) i amb una entrebancada amb una arrel (per sort tenia la cara preparada i m’ha pogut suportar la caiguda, aconseguint que les mans no toquessin a terra, joder).
Les conclusions de la cursa són: contentíssim pel resultat, sobretot el del que ha quedat primer, i d’haver tornat a córrer amb els pitjors corredors europeus (que ens estem començant a guanyar un canvi de nom cap a els que són força dolents però encara s’hi esforcen corredors europeus), també esperar que en Marc  es recuperi aviat del maleït genoll i que estigui al 100% per l’Ardenya i que els organitzadors no ens passin factura dels entrepans que s’ha fotut en Jordi, de fet, l’únic que a part d’amortitzar el preu d’inscripció n’ha tingut beneficis. I per acabar, gràcies a en Pau Haro per les fotos i els ànims, te’n devem una!

MARC V

Joder, són les dues de la matinada i no dormo profundament! M’és igual, ja m’ho conec, les nits abans de les ultraskytrailraidmegamarathons hi ha nervis. Aquesta vegada, la Cursa de Muntanya de Girona es presenta com el repte més difícil fins ara: 26 Km amb 1400 D+ (només els runners entenem aquest llenguatge). El fet: a les 7:00 del matí sona el despertador. Jo he d’anar abans al punt de sortida per recollir el dorsal, representa que “els de fora” poden fer-ho. Jo sóc de Sant Andreu Salou, sí, allà on hi ha el famós Mas Garrigaaa (ens dediquem al turisme rural per cert). A les 7:40 he quedat amb en “Cassany” (sí ho sento, en Marc sóc jo que sóc el protagonista ara, sobretot perquè vaig acabar la cursa) per anar cap allà. Només trobem aparcament al “Cul del món”. De fet, fem l’última pujada que forma part de la cursa, on l’experimentat Cassany m’explica que “mata molt, ja que és la part final de la cursa i et penses que ja s’havien acabat les pujades”. Al cap d’una estona, ens trobem amb la resta de l’equip. L’ambient és de cursa important, hi ha algun que altre corredor professional i la gent està molt motivada. Personalment he pensat en la llargada de la cursa i els kilòmetres i decideixo que m’ho prendré amb calma.


Són les 9:00 i sortim. Els primers kilòmetres segueixo la filosofia que m’he plantejat. No forço gaire i em mantinc a un ritme mitjà-baix. M’ajuda el fet que estic a la part central i això fa que a les pujades el ritme sigui tranquil, sense forçar molt. En Rafel també està amb mi, bona part de la cursa. Poc a poc forcem una mica, però poc, tinc molt present la cursa de feia dues setmanes, la Montnegre en la qual vaig apretar massa i vaig petar al kilòmetre 15. No vull que em torni a passar. Seguim amb aquest ritme amb en Rafel i fem un pacte de cavallers: arribarem a dalt els Àngels els dos junts, allà que cada un doni tot el que tingui. Jo sé que m’he guardat i podré donar-ho tot al final. Efectivament, sempre m’agrada tenir aquell moment a les curses en què et sents poderós, que vas a un ritme alt durant molta estona i tires i tires. Així fet, després d’arribar als Àngels on fem un bon descans d’uns dos minuts amb en Rafel, ens separem, i jo començo a tirar fort a la baixada. Ha arribat el meu moment, els següents 10 kilòmetres vaig ràpid, avanço a molta gent durant el descens, en algun moment pateixo si aguantaré tota l’estona així, però com diu algun famós corredor, el dolor no existeix, està a la ment (va calla flipat! que anaves lentíssim comparat amb qualsevol que estigui en forma!). Bé, a mig camí em trobo amb en Cassany que ha petat degut a la lesió que arrossegava. Avanço altres corredors que durant la primera part de la cursa m’havien passat. Passada la “Casa de les Figues”, ja no queda res, 4 Km. Encara em motivo més, i miro als corredors que tinc al davant amb voracitat “sisi, baixes ràpid, però jo més”. Sempre em fa molta gràcia allò de “esquerra! o passo! o cuidado!” (calla, burro, que et fotré una empenta). Així és, ja arribem a l’última part de camí de terra, l’asfalt, també saludo al meu cotxe i la pujada final (efectivament mata màxim). Però el més important, el cronòmetre em diu que porto 2:52 i això em fa donar tot el que tinc per baixar de les 3 hores. Resultat final: 2:55. Estic molt satisfet, cansat i la Mònica m’espera a l’arribada, així que no puc demanar més. Ah sí, que el pesat del locutor calli una mica!

JORDI

La sortida va ser a les 9 del matí, sense haver pogut esmorzar. Les cues als primers quilòmetres van fer que no pogués baixar de les tres hores al cronòmetre final, tot i que a les escalades retallava moltes posicions. El ritme de la cursa va ser continu i bo; de cara a les pròximes carreres hauré de practicar els avituallaments, per prendre només quatre coses i reservar la gana per a l'arribada. He de reconèixer que em vaig perdre... si no, la marca hauria estat una diferent. Em vaig perdre per arribar al punt de trobada abans de començar la cursa, però no té més importància.
 Algun dia pujaré al podi... Per ara i mentre no entreni com és degut he d'estar content amb avançar en Rafel i en Marc Cassany* als quilòmetres finals de la cursa.

MARC C

Un dels milers de lectors que té aquest humil però espectacular bloc em comentava un dia que en les cròniques de les curses i entrenaments que fem sempre hi ha algú que peta. Aquesta vegada he tornat a ser jo. Avui a diferencia d’altres ocasions no he acabat cagant-me en la mare que ho va parir tot plegat, bàsicament per dos motius: el primer perquè he pogut córrer molts quilòmetres sense anar a tope però gaudint com un carcamal, l’altre perquè tenia assumidíssim que segurament acabaria passant això, massa temps arrossegant un genoll mal curat. Abandonar la meva cursa preferida i maleïda després de 18 dels 26 quilòmetres, haver-la compartit al costat dels meus millors amics i que tots hagin fet bon paper, saber que corria lesionat i veure al final un podi del meu germà mereix no estar molt molt emprenyat.
Per tant, he fracassat com tantes i tantes vegades fa el farsant d’en Josef Ajram? Segurament que sí. Sóc millor que ell? En tots els aspectes. Em cau bé en Valentí Sanjuan? Gens.
Acabo donant el meu agraïment a tota la gent que s’ha preocupat per mi quan m’ha vist fet pols, a la noia de l’organització per parar i recollir-me a mitja carretera, als dos ciclistes que m’han pujat al cotxe, a la meva mare per assistir-nos als Àngels, a la Sandra per venir ressacosa a animar-nos havent dormit només tres hores,  a en Pau Haro per l’ajuda a la pujada final i les fotos, als meus amic per regalar-me uns pantalons que són canela fina i a en Duran i Lleida per plegar d’una puta vegada.

*mentida


I aquí unes quantes fotos, en Quim va fer podi a la categoria sub23!



























dimarts, 22 d’octubre de 2013

3 curses

He rebut centenars o cap missatges suplicant perquè actualitzi el bloc. “Esteu fent carreres i ho esteu petant molt fort, heu d’explicar-ho a la gent” diu la Maria de Vic o “les vostres gestes em fan aixecar-me cada dia i lluitar per un món millor” comenta l’Albert de Tordera, la Marta des de Tortosa em demana més fotos “sense samarreta si pot ser”.
I això és només un breu tastet de l’allau de mails que ens han col·lapsat el correu. I el cert és que, benvolguts admiradors, teniu tota la raó del món: fem curses, ho petem, som un exemple i la majoria estem força potents.
Així doncs us faig un resum de les curses de les últimes setmanes.

Volta als volcans d’Olot: Era la cursa que havia d’obrir la temporada dels pitjors corredors europeus però la cita va quedar deslluïda fruit de les baixes  d’en Rafel que era als Estats Units, en Vallès i en Vicenç en baixa forma i en Jordi que encara arrossegava molèsties. Al final hi vàrem participar en Quim i jo i ens hi va acompanyar la mànager de l’equip (vaja, que hi vam anar amb el meu germà i la nostra mare). Cursa curta de 12’5km amb un desnivell positiu d’uns 400 metres que passa pels volcans més emblemàtics de la capital de la Garrotxa i bla bla bla.

Montnegre race: És important anar de ventre abans d’una cursa una mica llarga i aquell diumenge 13 d’octubre ens va ser molt útil recordar les imatges que havíem vist el dia abans per Barcelona. Tocava agafar la vergonya aquesta que es fa dir nacional II fins arribar a Arenys de Munt,  la Montnegre Race tenia uns 23km i un desnivell positiu d’aproximadament 750 metres. Aquell dia vàrem córrer en Vicenç, en Quim, en Vallès, en Rafel i jo. En Quim ho va petar força amb un temps d’hora i 47 minuts , en Rafel, en Vallès i en Vicenç van fer molt bon paper pel poc entrenament que portaven i jo vaig acabar quatre minuts més tard que en Quim i força content.


Carrer Nou: ahir era el dia de la cursa popular més mítica de Girona, la cursa del Carrer Nou. Una jornada que els corredors professionals sabem que ens tocarà passar al costat del populatxo, aquesta tropa vulgar que corre amb bambes de  jugar a bàsquet i amb la samarreta del Barça.
En Quim i jo ens havíem proposat un parell de setmanes abans entrenar bé per intentar baixar de 37 minuts. Però just aquell dia em vaig fer mal al genoll i l’únic entrenament fins el dia de la cursa va ser la Montnegre del cap de setmana anterior. En Vallès i en Rafel intentaven baixar la barrera dels 40.
Aquest any la cursa començava des del mateix Carrer Nou i això significa que sortirem tots més apretats, en Quim i jo ens posem al calaix de 35-40 minuts per evitar tietes amb bastons a la sortida. El primer calaix és per gent que hauria de baixar de 35 minuts i està a tope. Caldria suposar que tota la gent que es posa davant de tot sortirà molt ràpid, però òbviament no és així. Amb el toc de botzina de l’alcalde ens trobem envoltats d’una massa que trota amb tota la calma del món. En Quim de seguida es queda enrere i perd moltes opcions de fer bona marca, jo tinc menys manies i faig amb la gent el que Moisès va fer amb les aigües, però sense aquell punt de màgia que diuen que tenia l’alliberador dels jueus. A partir d’aquí puc fer una bona cursa i faig marca personal (que no diré perquè no sortiu tots corrents cap a casa meva a demanar-me fotos i autògrafs). En Quim no ha tingut el dia i acaba emprenyat, però ja us agradaria a qualsevol de vosaltres fer el temps que fa ell un dia que no està fi. En Vallès no baixa dels 40 només per mig minut i en Rafel millora la marca de l’any passat però es queda una mica lluny encara. 


Aquestes espectaculars fotos són de la Volta als volcans i de la Montnegre race, gaudiu-les!





dijous, 19 de setembre de 2013

“Em vaig comprar unes vambes per poder sortir en aquest bloc”

Avui conversem amb un artista que té un talent per l’esport inversament proporcional al que té per l’art. Ell sempre en culparà el seu pas per l’handbol, un esport que en aquella època practicaven els nens amb més problemes d’integració (en Rafel també en feia).
Després de deixar enrere els seus anys sabàtics per trobar-se a ell mateix, deixar de fumar, treure’s el carnet de conduir i posar-se moreno (amb poc èxit, tot s’ha de dir) avui ja és un autor consagrat que ha exposat a les millors galeries a l’aire lliure de la platja de  Blanes.

Marc Cassany: Encara no em puc creure que hagi accedit a fer això.

Jordi Fernández: El què?

MC: Això, entrevistar-te.

JF: Per què ho dius, què passa?

MC: Tio que tu has anat a córrer tres dies i aquest bloc té un prestigi que no puc posar en risc perquè a tu et faci gràcia sortir-hi.

JF: Ja però jo m’ho curro saats.

MC: He d’admetre les teves bones intencions, com a mínim t’has comprat unes vambes.

JF: En principi només ho vaig fer per poder sortir en aquest bloc però qui sap, potser un dia em pica per fer-les servir.

MC: Doncs estaria molt bé perquè evitaries fer la cursa del Carrer Nou al costat d’una dona embarassada i un avi, com l’any passat.

JF: Eren molt bona gent, no et passis. Com es nota que Júpiter avui s’ha alineat amb Venus, els escorpí salteu a la mínima.

MC: Escolta Cristo Rey no comencis sisplau.

JF: Quin dia vas néixer? Necessito l’hora exacta també.

MC: Que no collons!

JF: Tu t’ho perds...

MC: Per cert les vambes són per pronador, supinador o neutre?

JF: Són Nike.

MC: Perfecte.

JF: El que m’agrada molt d’aquestes que m’he comprat és que tenen cordons, l’any passat al Carrer Nou anava amb unes amb velcro i vaig perdre el xip.

MC: Carai quin nivellàs. Ara que hi penso, podríem recordar l’episodi d’en Ben Johnson.

JF: No em sona.

MC: Clar que et sona capullo.

JF: Gens ni mica.

MC: Classe de física, tercer o quart d’ESO, parlàvem de l’acceleració i el professor, a tall d’anècdota, va explicar-nos que en Ben Johnson no tenia la millor arrencada però després igualment els superava a tots i arribava el primer. I tu vas aixecar la mà per preguntar si era perquè tenia un cotxe millor.

JF: Jo he vingut a parlar del meu llibre.

MC: Quin llibre? Has escrit un llibre tu també?

JF: Què va, què va! Però és que sempre havia volgut dir aquesta frase.

MC: Genial. Centrem-nos en l’atletisme va, tens algun corredor preferit?

JF: El negre aquell.

MC: No sé per què ho intento...

JF: Si vols te’l puc dibuixar.

MC: Tranquil deixa-ho estar. Doncs no ho sé, a veure... tens algun repte o alguna cosa així en ment?

JF: Estic dissenyant un joc d’ordinador.

MC: De córrer collons, de córrer!

JF: Ah, de córrer no. L’únic que sé segur és que aquest any no penso pagar la inscripció del Carrer Nou, quina ràbia em va fer veure que es podia córrer sense pagar.

MC: Una curiositat ja per acabar, si finalment es convoca el referèndum tens decidit el sentit del teu vot?


JF: M’inclinaria pel sí, per lluitar contra les màfies cal legalitzar la prostitució.


dilluns, 16 de setembre de 2013

Primer avís

Som "Els pitjors corredors europeus" així que sisplau deixa de portar-nos la contrària. Primer avís.


dilluns, 9 de setembre de 2013

Preparar una ultra trail amb garanties

Víctor Jamela: Només el temps dirà si el fenomen de les carreres d’ultra resistència és quelcom passatger o realment aquest esport manté el gruix d’esportistes professionals i aficionats que el practiquen. Avui volem saber-ne una mica més amb un esportista gironí que assegura ser un gran expert en la matèria. Hi ha vida més enllà d’en Kilian Jornet i les comarques gironines ho demostren amb atletes com en Marc Pinsach, en Toti Bes, l’Arnau Julià i el mateix Marc Cassany.
Del grup de corredors de Girona a qui veus més preparat per rivalitzar amb en Kilian?

Marc Cassany: És una pregunta molt complicada, tots quatre som grans campions però ell sempre sembla estar un esglaó per sobre la resta.

VJ: Quina és l’ultra trail més llarga en la qual has participat?

MC: L’ultra de Riells del Montseny, 24 quilòmetres amb desnivells duríssims.

VJ: 24 quilòmetres? Vols dir que això és una ultra trail?

MC: No?

VJ: Diria molt que no.

MC: Ara m’has ben cardat.

VJ: Llavors tu no has fet cap ultra trail.

MC: Sembla que no doncs, quines coses eh...

VJ: Què fem doncs, continuem o ho deixem aquí? És que explicar com preparar-la si resulta que no l’has fet...

MC: Home ja que hi som jo tiraria endavant i avall. El món és ple de farsants que opinen de temes que desconeixen.

VJ: Segur doncs?

MC: Sí, sí! El meu germà diria que n’ha fet alguna i he vist molts vídeos al youtube.

VJ: D’acord, d’acord. Quant temps es necessita per preparar una ultra amb garanties?

MC: Entre 6 mesos i 5 anys.

VJ: Podries concretar una mica més?

MC: És complicat, depèn de molts factors. Si fumes, tens problemes amb l’alcohol, pots fer servir la teva papada de coixí i els caixers del McDonals et saluden pel nom et costarà més que si ets més aviat prim i portes una vida sana.

VJ: I l’entrenament també és bàsic.

MC: No pots fer una ultra si abans no has entrenat.

VJ: Clar, fa la pinta que cal estar preparat.

MC: Sí, sí, molt.

VJ: Anar a córrer, fer estiraments…

MC: Exacte.

VJ: Bé, bé.

MC: Sí.

VJ: Comença la cursa i per endavant ens esperen moltes hores d’esforç físic, caldrà anar bevent i menjant imagino.

MC: Sí, sí. Menges quan tens gana i beus quan tens set.

VJ: Clar.

MC: I a vegades pares a fer pipí.

VJ: Ah, està bé.

MC: Sí.

VJ: Tantes hores corrents deuen esgotar.

MC: Clar, si estàs molt cansat vas més a poc a poc.

VJ: M’ho imagino.

MC: Després si et recuperes pots tornar a córrer més ràpid.

VJ: I quan arribes a la meta deus estar molt content.

MC: Sí, molt content i molt cansat.

VJ: Votes a Iniciativa?

MC: Com!? Joder no eh! Osti no, no, no fotis. Que va joder.

VJ: Saps que hi haurà gent que et dirà que aquesta entrevista és una merda comparada amb la d’en Rafel...

MC: Sí, l’home és un llop per a l’home.

VJ: És teva aquesta?

MC: No, no, és d’un ultra fondista anglès que no recordo el nom.

VJ: Moltes gràcies pels teus savis consells carregats d’experiències.


MC: Un plaer.

dijous, 29 d’agost de 2013

A Cadaqués amb pijama

El problema no va ser que en Rafel arribés 11 minuts més tard de l'hora estipulada a Roses, el problema va ser que vingués amb pijama i xancletes.
Just després d'aparcar el cotxe a l'inici de la carretera que va des del centre de Roses a cala Montjoi el protagonista de l'última entrevista va descobrir que la bossa amb la roba i les bambes per córrer encara penjava del pany de la porta de casa seva a Girona.
Mitja hora més tard i després de passar per casa els meus avis tornàvem a plantar-nos al mateix lloc amb en Rafel equipat amb unes bambes d'asfalt i una samarreta que vam deixar-li. 

Vàrem necessitar pocs minuts per comprovar que en Vallès no estava fi, una combinació de tabac i manca total d'entrenament els últims dies el van condemnar a les primeres de canvi.

Aquestes lamentables imatges ho demostren:

















Però no patiu esbojarrades admiradores, en Vallès és un poltre en forma i després de buidar el dipòsit d'aigua de la camelbak d'en Rafel, va recuperar les facultats i va poder acabar el recorregut d'una manera més pròpia del gran corredor que és.

En Rafel ens ha jurat i perjurat que aquí no s'estava dopant i que el barret no és del pijama:














Finalment una foto de família de l'arribada a Cadaqués:


dimecres, 14 d’agost de 2013

"El meu proper gran repte és trobar una samarreta que no m'irriti els mugrons"

Gironí, amb la llicenciatura en dret gairebé acabada i a punt de complir un quart de segle. Ell és en Rafel Fàbrega, un atleta que reconeix que els últims mesos ha perdut alguns quilos “i no només quan cago”. Segon d’una família de set germans el seu aspecte és el d’un jove com qualsevol altre: samarreta, texans i barba descuidada. Els qui l’envolten el descriuen com un tio carismàtic, divertit, afable i força imaginatiu.
Marc Cassany: Explica’ns qui és en Rafel Fàbrega.
Rafel Fàbrega: Ho acabes de fer tu.
MC: Sí, tens raó. Quant fa que corres?
RF: Professionalment farà uns…
MC: Espera, professionalment?
RF: És un dir.
MC: No comencem sisplau.
RF: D’acord, fa pocs mesos que m’hi dedico més seriosament.
MC: Sempre muntanya o també trepitges l’asfalt?
RF: Practico les dues modalitats, però on realment gaudeixo és a la muntanya. Curses d’asfalt només faig les de casa: Carrer Nou, Corte Inglés i Esports Parra. En canvi he participat en curses de muntanya molt prestigioses com la warclubs run o la trescada de Riells del Montseny.
MC: Què entens per prestigi?
RF: De fet l’any passat cap corredor no em va avançar durant l’Ultra Trail del Montblanc.
MC: No hi vas participar.
RF: Jo només constato una dada totalment objectiva.
MC: Parla’ns de l’alimentació, un tema fonamental.
RF: És un tema que em preocupa especialment, hi ha molta desnutrició arreu del món.
MC: Jo em referia a l’alimentació dels esportistes.
RF: No menjo mai kebabs en els avituallaments.
MC: Molt bé, deixem-ho. Què és el que menys t’agrada d’aquest món de les curses de muntanya?
RF: Segurament els compromisos publicitaris amb els patrocinadors.
MC: Però si tu no en tens de patrocinadors.
RF: Per això mateix.
MC: Aviat publicaràs el teu primer llibre.
RF: Sí, es titularà “Córrer o no viure” i la portada serà un primer pla de la meva cara.
MC: No és massa descarat?
RF: En quin sentit?
MC: El llibre d’en Kilian Jornet es diu “Córrer o morir” i la portada és igual.
RF: Prefereixo parlar de llibres complementaris.
MC: Quin consell donaries a la gent que comença a córrer?
RF: Que vigili amb les rampes i el flat hahahaha
MC: A mi no em fa gràcia.
RF: Doncs a tota la gent que t’avançava segur que sí.
MC: Calla.
RF: No t’enfadis va.
MC: Quin és el teu proper gran repte?
RF: Trobar una samarreta que no m’irriti els mugrons.
MC: Tu sempre apuntes molt amunt.
RF: És la vida que he escollit.
MC: He sentit que prepares un projecte, el “Súbdits of my life” i que t’has proposat pujar a Sant Miquel sense oxigen i només amb 4 xerpes que t’ajudin.
RF: De moment tot són rumors però no nego que em faria molta il•lusió.
MC: Alguna cosa més?
RF: Sí. Per afrontar una cursa llarga sempre sentireu que heu de portar un paravents, gels, frontal, manta tèrmica i un xiulet, però el que realment pot salvar-vos la vida és un paquet de kleenex o directament un rotlle de paper higiènic.

Una ciutat: Sant Adrià del Besos, quan cau el sol Un viatge: Iran, a l'hivern Un plat: qualsevol d'Ikea, immillorable relació qualitat-preu Un personatge admirat: Enric Marco Un esportista: Gabri Un llibre: quasevol evangeli apòcrif Una cita cèlebre: m'és igual si estic amb la noia indicada Un somni: que s'acabi la fam al primer món

dissabte, 10 d’agost de 2013

Santuari del Collell - Estany de Banyoles

Dimarts a la tarda, tercer dia del Camp de Treball al Collell, el rang de monitors històrics ens permet treballar poc i estar frescos. Amb en Xupi i en Rafel decidim anar a córrer fins a l’estany de Banyoles per una ruta de pistes i corriols que ens ha explicat en Jordi i que segons sembla no és massa complicat trobar-la. 

A dos quarts de 8 del vespre sortim tots tres sense aigua ni mòbils i ens posem a trotar per corriols que no tenen massa dificultat. En Rafel i jo anem ben calçats, en Xupi no. El fill adoptiu de Salt, Figueres, Verges i Barcelona és un gran futbolista però no està acostumat a córrer distàncies considerables, això fa que anem fent quilòmetres a un ritme suau. Arribem a una petita urbanització on hi ha més dòbermans que cases i hi trobem un mapa que interpretem amb força imaginació, després de seguir una carretera secundària pocs centenars de metres divisem l’estany a l’horitzó. A aquestes alçades els peus d’en Xupi ja han dit prou i caminem més que correm. Pel marge d’una via més principal arribem a l’estany, ens trobem amb dos nois del gremi (calcen Salomon per córrer tots dos) que s’estaven banyant, ens donen quatre indicacions per arribar a la carretera que porta cap el Collell i ens posem a vorejar l’estany.  Hem decidit que no podem tornar pel mateix camí perquè se’ns farà fosc i ens perdríem i optem per fer el camí de tornada per carretera, ara es tracta de trobar un lloc des d’on en Xupi pugui demanar un telèfon per trucar perquè el vinguin a buscar, els peus i cames ja han dit definitivament prou. Poc abans d’arribar a un càmping ens creuem un home que ens diu que són quarts de 10, allà en Rafel i jo fem un glop d’aigua en una font i hi deixem en Xupi. Ens proposem que passi el que passi arribarem a dalt pel nostre propi peu, sabem que passarem moments molt durs quan ens creuem amb el cotxe que baixa del Collell a recollir el nostre company caigut, i que després tornarà pujant, però tenim clar que ignorarem els cants de sirena. 

Ara ja tot el que ens queda és asfalt, primer dos quilòmetres totalment planers i llavors la pujada per una carretera amb corbes constants durant uns 10 quilòmetres més. Tots dos hem fet aquesta carretera desenes de vegades i això fa que no sigui molt greu estar completament a les fosques. Els dos o tres primers quilòmetres els fem a bon ritme, portem unes quantes hores corrents però a ritmes que ens eren molt còmodes i això ens permet tirar bé. Malgrat tot aviso en Rafel perquè crec que anem massa ràpid i que podem llepar més endavant, ell em diu que es troba bé i que creu que podrà aguantar el ritme fins a dalt del santuari. Quan acabem el primer tram de corbes i encarem la recta que ens porta fins a Sant Miquel de Campmajor es compleixen els meus pronòstics i hem de baixar el ritme, encara ens queden més de 5 quilòmetres i es farà dur. Ens hem anat creuant alguns cotxes però cap no ens ha semblat ser conegut, comencem a plantejar-nos que en Xupi no hagi pogut contactar amb ningú de la casa. El darrer tram de l’aventura es fa dur però arribem a dalt, fem els darrers metres agafats de la mà saludant la multitud d’arbres que ens esperen a l’arribada. Entrem al claustre i els nois i noies del Camp de Treball ens reben amb cares d’incredulitat, fastig, emoció i compassió. Un d’ells, previ suborn, intenta arrancar un aplaudiment que no tira endavant. Però no ens parem encara, l’objectiu final és la nevera on ens esperen litres d’aigua, aquarius i coca-cola. Abans d’arribar-hi però ens trobem amb altres monitors que just comencen a preparar una expedició per venir-nos a buscar, són un quart de 12 i començaven a patir. En Xupi no ha pogut contactar amb ningú i encara ens espera al càmping, sense temps per descansar carreguem el cotxe d’en Rafel amb totes les begudes que tenim i tornem a baixar cap a Banyoles. El trobem just on l’havíem deixat gairebé dues hores abans.

dilluns, 8 de juliol de 2013

Warclubs run 1x1

Després de la cursa per equips d’avui (Warclubs Run) el poble reclama molt majoritàriament l’1x1 i em veig obligat a fer-lo. Abans de posar-m'hi sapigueu que en Jordi finalment no es va poder recuperar de la lesió al turmell i l’ha substituït el seu germà Vicenç, aquest fet ha provocat molta tristor entre els membres d’Els pitjors corredors europeus i en canvi ha omplert de joia els proveïdors d’aliments dels avituallaments.

Rafel: Destrossat. En Rafel ens ha dit que no havia patit mai tant. El veterà del grup ha fet una marca força meritòria malgrat entrenar relativament poc les últimes setmanes. Ja a l'arribada ha vist que feien massatges gratis i no s'ho ha pensat dues vegades. Després de banyar-nos a la piscina i quan ja érem al cotxe ha recordat que hi havia entrepans a l'arribada i que no n'havia agafat cap, després ha pensat en el fuet que ens han regalat i s'ha calmat.

Vicenç: Complidor. El reforç estrella de l'equip ha sigut l'únic dels cinc que ha fet la majoria de km sol i això cal valorar-ho. Ha sapigut fer una cursa de menys a més i reservar forces. Tot i que la seva preparació tampoc era ideal la seva experiència en curses molt més llargues ha jugat un paper important.

Quim: Sacrificat. Ha corregut durant tots els 22km amb el seu germà i això l'ha portat a viure dues carreres molt diferents: la primera ha durat des de l'inici fins el quilòmetre 15 o 16, en aquesta primera part els ritmes eren bons i tot anava rodat. Però quan es complien tres quartes parts del recorregut ha vist com en Marc patia rampes que el feien parar i estirar constantment i ha decidit frenar el ritme i ajudar-lo, de la mateixa manera ha actuat en Vicenç quan els ha atrapat a poc més de 2km de l'arribada.

Vallès: Perdut. El de Sant Andreu Salou ha corregut amb en Rafel molta estona, quan ha anat sol s'ha perdut en un parell d'ocasions i això li ha suposat un desgast físic i psicològic extra. Malgrat tot en declaracions fetes a un desconegut de l'organització ha expressat que les sensacions havien estat molt positives i que ja pensa en la propera competició. I que ningú se'n cardi de la cinta que porta al cap perquè "en Nadal i en Federer també la porten".


Marc: Enrampat. Avui en Marc ha descobert músculs de les cames que no sabia que existien i això que arribava a la cita amb una preparació força més bona que en anteriors mitges de muntanya. Ha arribat a necessitar més de 14 minuts per fer un quilòmetre dels finals i sort d'en Quim perquè sinó s'hi quedava. A diferència del dolor a les cames el seu cabreig ha desaparegut al cap d'una estona.


El nivellàs dels equips inscrits amb gent que participa a les curses més prestigioses del món ens feia pensar que quedaríem molt cap el final de la classificació, finalment sembla que hem quedat en la posició 23 d'un total de 68 equips, no està del tot malament però cagumlaputa podíem molt més. L'any que ve haurem de tornar. Molt bé l'organització!





dissabte, 1 de juny de 2013

Guerra per equips

Sí amics, ja estem inscrits oficialment a la warclubs run! (http://jaumevallbona.wix.com/warclubs) finalment competirem amb el nom d'"Els pitjors corredors europeus" després d'haver descartat opcions com "Anton Pubica", "Josep anal broker Ajram" o "sabata". Passo a detallar-vos els 5 poltres que d'aquí poc més d'un mes desbrossarem amb les bambes i amb les dents els boscos de Sant Feliu de Pallerols:

Quim Cassany Alemany, l'estrella, el més experimentat de tots, tot i regirar-se el peu fa poc és el que està més en forma de tots, a hores d'ara encara no entenem perquè ha acceptat entrar a l'equip
Marc Vallès, la incògnita, impossible saber quin serà el seu rendiment perquè no ha corregut mai per muntanya (de fet creiem que no té bambes encara), a favor hi juga el fet que ja ha acabat exàmens i podrà entrenar
Jordi Fàbrega, el tapat, ha fet una marató i alguna mitja però sempre urbanes, ens preocupa que destini massa temps als avituallaments si hi ha gaire menjar gratis
Rafel Fàbrega Pascual, l'ànima, les males llengües diuen que acumula més new balance comprades que no sortides fetes per muntanya, fa temps que entrena i això ens fa ser optimistes, esperem que les lesions el respectin
Marc Cassany Alemany, el líder, el seu caracter competitiu, la seva capacitat per motivar i el fet que no hi hagi barraques el cap de setmana anterior ens fa pensar que ha de ser una peça clau