dijous, 29 d’agost del 2013

A Cadaqués amb pijama

El problema no va ser que en Rafel arribés 11 minuts més tard de l'hora estipulada a Roses, el problema va ser que vingués amb pijama i xancletes.
Just després d'aparcar el cotxe a l'inici de la carretera que va des del centre de Roses a cala Montjoi el protagonista de l'última entrevista va descobrir que la bossa amb la roba i les bambes per córrer encara penjava del pany de la porta de casa seva a Girona.
Mitja hora més tard i després de passar per casa els meus avis tornàvem a plantar-nos al mateix lloc amb en Rafel equipat amb unes bambes d'asfalt i una samarreta que vam deixar-li. 

Vàrem necessitar pocs minuts per comprovar que en Vallès no estava fi, una combinació de tabac i manca total d'entrenament els últims dies el van condemnar a les primeres de canvi.

Aquestes lamentables imatges ho demostren:

















Però no patiu esbojarrades admiradores, en Vallès és un poltre en forma i després de buidar el dipòsit d'aigua de la camelbak d'en Rafel, va recuperar les facultats i va poder acabar el recorregut d'una manera més pròpia del gran corredor que és.

En Rafel ens ha jurat i perjurat que aquí no s'estava dopant i que el barret no és del pijama:














Finalment una foto de família de l'arribada a Cadaqués:


dimecres, 14 d’agost del 2013

"El meu proper gran repte és trobar una samarreta que no m'irriti els mugrons"

Gironí, amb la llicenciatura en dret gairebé acabada i a punt de complir un quart de segle. Ell és en Rafel Fàbrega, un atleta que reconeix que els últims mesos ha perdut alguns quilos “i no només quan cago”. Segon d’una família de set germans el seu aspecte és el d’un jove com qualsevol altre: samarreta, texans i barba descuidada. Els qui l’envolten el descriuen com un tio carismàtic, divertit, afable i força imaginatiu.
Marc Cassany: Explica’ns qui és en Rafel Fàbrega.
Rafel Fàbrega: Ho acabes de fer tu.
MC: Sí, tens raó. Quant fa que corres?
RF: Professionalment farà uns…
MC: Espera, professionalment?
RF: És un dir.
MC: No comencem sisplau.
RF: D’acord, fa pocs mesos que m’hi dedico més seriosament.
MC: Sempre muntanya o també trepitges l’asfalt?
RF: Practico les dues modalitats, però on realment gaudeixo és a la muntanya. Curses d’asfalt només faig les de casa: Carrer Nou, Corte Inglés i Esports Parra. En canvi he participat en curses de muntanya molt prestigioses com la warclubs run o la trescada de Riells del Montseny.
MC: Què entens per prestigi?
RF: De fet l’any passat cap corredor no em va avançar durant l’Ultra Trail del Montblanc.
MC: No hi vas participar.
RF: Jo només constato una dada totalment objectiva.
MC: Parla’ns de l’alimentació, un tema fonamental.
RF: És un tema que em preocupa especialment, hi ha molta desnutrició arreu del món.
MC: Jo em referia a l’alimentació dels esportistes.
RF: No menjo mai kebabs en els avituallaments.
MC: Molt bé, deixem-ho. Què és el que menys t’agrada d’aquest món de les curses de muntanya?
RF: Segurament els compromisos publicitaris amb els patrocinadors.
MC: Però si tu no en tens de patrocinadors.
RF: Per això mateix.
MC: Aviat publicaràs el teu primer llibre.
RF: Sí, es titularà “Córrer o no viure” i la portada serà un primer pla de la meva cara.
MC: No és massa descarat?
RF: En quin sentit?
MC: El llibre d’en Kilian Jornet es diu “Córrer o morir” i la portada és igual.
RF: Prefereixo parlar de llibres complementaris.
MC: Quin consell donaries a la gent que comença a córrer?
RF: Que vigili amb les rampes i el flat hahahaha
MC: A mi no em fa gràcia.
RF: Doncs a tota la gent que t’avançava segur que sí.
MC: Calla.
RF: No t’enfadis va.
MC: Quin és el teu proper gran repte?
RF: Trobar una samarreta que no m’irriti els mugrons.
MC: Tu sempre apuntes molt amunt.
RF: És la vida que he escollit.
MC: He sentit que prepares un projecte, el “Súbdits of my life” i que t’has proposat pujar a Sant Miquel sense oxigen i només amb 4 xerpes que t’ajudin.
RF: De moment tot són rumors però no nego que em faria molta il•lusió.
MC: Alguna cosa més?
RF: Sí. Per afrontar una cursa llarga sempre sentireu que heu de portar un paravents, gels, frontal, manta tèrmica i un xiulet, però el que realment pot salvar-vos la vida és un paquet de kleenex o directament un rotlle de paper higiènic.

Una ciutat: Sant Adrià del Besos, quan cau el sol Un viatge: Iran, a l'hivern Un plat: qualsevol d'Ikea, immillorable relació qualitat-preu Un personatge admirat: Enric Marco Un esportista: Gabri Un llibre: quasevol evangeli apòcrif Una cita cèlebre: m'és igual si estic amb la noia indicada Un somni: que s'acabi la fam al primer món

dissabte, 10 d’agost del 2013

Santuari del Collell - Estany de Banyoles

Dimarts a la tarda, tercer dia del Camp de Treball al Collell, el rang de monitors històrics ens permet treballar poc i estar frescos. Amb en Xupi i en Rafel decidim anar a córrer fins a l’estany de Banyoles per una ruta de pistes i corriols que ens ha explicat en Jordi i que segons sembla no és massa complicat trobar-la. 

A dos quarts de 8 del vespre sortim tots tres sense aigua ni mòbils i ens posem a trotar per corriols que no tenen massa dificultat. En Rafel i jo anem ben calçats, en Xupi no. El fill adoptiu de Salt, Figueres, Verges i Barcelona és un gran futbolista però no està acostumat a córrer distàncies considerables, això fa que anem fent quilòmetres a un ritme suau. Arribem a una petita urbanització on hi ha més dòbermans que cases i hi trobem un mapa que interpretem amb força imaginació, després de seguir una carretera secundària pocs centenars de metres divisem l’estany a l’horitzó. A aquestes alçades els peus d’en Xupi ja han dit prou i caminem més que correm. Pel marge d’una via més principal arribem a l’estany, ens trobem amb dos nois del gremi (calcen Salomon per córrer tots dos) que s’estaven banyant, ens donen quatre indicacions per arribar a la carretera que porta cap el Collell i ens posem a vorejar l’estany.  Hem decidit que no podem tornar pel mateix camí perquè se’ns farà fosc i ens perdríem i optem per fer el camí de tornada per carretera, ara es tracta de trobar un lloc des d’on en Xupi pugui demanar un telèfon per trucar perquè el vinguin a buscar, els peus i cames ja han dit definitivament prou. Poc abans d’arribar a un càmping ens creuem un home que ens diu que són quarts de 10, allà en Rafel i jo fem un glop d’aigua en una font i hi deixem en Xupi. Ens proposem que passi el que passi arribarem a dalt pel nostre propi peu, sabem que passarem moments molt durs quan ens creuem amb el cotxe que baixa del Collell a recollir el nostre company caigut, i que després tornarà pujant, però tenim clar que ignorarem els cants de sirena. 

Ara ja tot el que ens queda és asfalt, primer dos quilòmetres totalment planers i llavors la pujada per una carretera amb corbes constants durant uns 10 quilòmetres més. Tots dos hem fet aquesta carretera desenes de vegades i això fa que no sigui molt greu estar completament a les fosques. Els dos o tres primers quilòmetres els fem a bon ritme, portem unes quantes hores corrents però a ritmes que ens eren molt còmodes i això ens permet tirar bé. Malgrat tot aviso en Rafel perquè crec que anem massa ràpid i que podem llepar més endavant, ell em diu que es troba bé i que creu que podrà aguantar el ritme fins a dalt del santuari. Quan acabem el primer tram de corbes i encarem la recta que ens porta fins a Sant Miquel de Campmajor es compleixen els meus pronòstics i hem de baixar el ritme, encara ens queden més de 5 quilòmetres i es farà dur. Ens hem anat creuant alguns cotxes però cap no ens ha semblat ser conegut, comencem a plantejar-nos que en Xupi no hagi pogut contactar amb ningú de la casa. El darrer tram de l’aventura es fa dur però arribem a dalt, fem els darrers metres agafats de la mà saludant la multitud d’arbres que ens esperen a l’arribada. Entrem al claustre i els nois i noies del Camp de Treball ens reben amb cares d’incredulitat, fastig, emoció i compassió. Un d’ells, previ suborn, intenta arrancar un aplaudiment que no tira endavant. Però no ens parem encara, l’objectiu final és la nevera on ens esperen litres d’aigua, aquarius i coca-cola. Abans d’arribar-hi però ens trobem amb altres monitors que just comencen a preparar una expedició per venir-nos a buscar, són un quart de 12 i començaven a patir. En Xupi no ha pogut contactar amb ningú i encara ens espera al càmping, sense temps per descansar carreguem el cotxe d’en Rafel amb totes les begudes que tenim i tornem a baixar cap a Banyoles. El trobem just on l’havíem deixat gairebé dues hores abans.