dissabte, 10 d’agost de 2013

Santuari del Collell - Estany de Banyoles

Dimarts a la tarda, tercer dia del Camp de Treball al Collell, el rang de monitors històrics ens permet treballar poc i estar frescos. Amb en Xupi i en Rafel decidim anar a córrer fins a l’estany de Banyoles per una ruta de pistes i corriols que ens ha explicat en Jordi i que segons sembla no és massa complicat trobar-la. 

A dos quarts de 8 del vespre sortim tots tres sense aigua ni mòbils i ens posem a trotar per corriols que no tenen massa dificultat. En Rafel i jo anem ben calçats, en Xupi no. El fill adoptiu de Salt, Figueres, Verges i Barcelona és un gran futbolista però no està acostumat a córrer distàncies considerables, això fa que anem fent quilòmetres a un ritme suau. Arribem a una petita urbanització on hi ha més dòbermans que cases i hi trobem un mapa que interpretem amb força imaginació, després de seguir una carretera secundària pocs centenars de metres divisem l’estany a l’horitzó. A aquestes alçades els peus d’en Xupi ja han dit prou i caminem més que correm. Pel marge d’una via més principal arribem a l’estany, ens trobem amb dos nois del gremi (calcen Salomon per córrer tots dos) que s’estaven banyant, ens donen quatre indicacions per arribar a la carretera que porta cap el Collell i ens posem a vorejar l’estany.  Hem decidit que no podem tornar pel mateix camí perquè se’ns farà fosc i ens perdríem i optem per fer el camí de tornada per carretera, ara es tracta de trobar un lloc des d’on en Xupi pugui demanar un telèfon per trucar perquè el vinguin a buscar, els peus i cames ja han dit definitivament prou. Poc abans d’arribar a un càmping ens creuem un home que ens diu que són quarts de 10, allà en Rafel i jo fem un glop d’aigua en una font i hi deixem en Xupi. Ens proposem que passi el que passi arribarem a dalt pel nostre propi peu, sabem que passarem moments molt durs quan ens creuem amb el cotxe que baixa del Collell a recollir el nostre company caigut, i que després tornarà pujant, però tenim clar que ignorarem els cants de sirena. 

Ara ja tot el que ens queda és asfalt, primer dos quilòmetres totalment planers i llavors la pujada per una carretera amb corbes constants durant uns 10 quilòmetres més. Tots dos hem fet aquesta carretera desenes de vegades i això fa que no sigui molt greu estar completament a les fosques. Els dos o tres primers quilòmetres els fem a bon ritme, portem unes quantes hores corrents però a ritmes que ens eren molt còmodes i això ens permet tirar bé. Malgrat tot aviso en Rafel perquè crec que anem massa ràpid i que podem llepar més endavant, ell em diu que es troba bé i que creu que podrà aguantar el ritme fins a dalt del santuari. Quan acabem el primer tram de corbes i encarem la recta que ens porta fins a Sant Miquel de Campmajor es compleixen els meus pronòstics i hem de baixar el ritme, encara ens queden més de 5 quilòmetres i es farà dur. Ens hem anat creuant alguns cotxes però cap no ens ha semblat ser conegut, comencem a plantejar-nos que en Xupi no hagi pogut contactar amb ningú de la casa. El darrer tram de l’aventura es fa dur però arribem a dalt, fem els darrers metres agafats de la mà saludant la multitud d’arbres que ens esperen a l’arribada. Entrem al claustre i els nois i noies del Camp de Treball ens reben amb cares d’incredulitat, fastig, emoció i compassió. Un d’ells, previ suborn, intenta arrancar un aplaudiment que no tira endavant. Però no ens parem encara, l’objectiu final és la nevera on ens esperen litres d’aigua, aquarius i coca-cola. Abans d’arribar-hi però ens trobem amb altres monitors que just comencen a preparar una expedició per venir-nos a buscar, són un quart de 12 i començaven a patir. En Xupi no ha pogut contactar amb ningú i encara ens espera al càmping, sense temps per descansar carreguem el cotxe d’en Rafel amb totes les begudes que tenim i tornem a baixar cap a Banyoles. El trobem just on l’havíem deixat gairebé dues hores abans.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada