dilluns, 4 de novembre del 2013

Cursa de muntanya de Girona

Aquí teniu els únics, imprescindibles i mediocres comentaris de cada un dels membres dels pitjors corredors europeus:

RAFEL

La primera CMG d’Els Pitjors corredors europeus ha estat marcada sobretot per les lesions que, ja abans de començar a fer córrer les cames, patien alguns dels integrants de l’equip. Tan en Marc Cassany com en Jordi Fàbrega patien seriosament dels genolls, i en Rafel arrossegava del Carrer Nou unes lleus molèsties als isqui tibials que no l’han fet patir durant els 26 quilòmetres de rodatge.
El més destacable de tot no ha estat el rècord absolut d’en Jordi endrapant cinc entrepans en trenta minuts, sinó la gran actuació del jove, i més experimentat integrant de l’equip, en Quim Cassany. Amb tanta humilitat es pren les seves victòries que ja es disposava a abandonar la zona esportiva de la CMG quan “l’speaker” cantat el seu nom: tercer classificat dels sub23 amb un temps que em fa molta enveja escriure ara mateix.
En Vicenç, per la seva banda, i malgrat no córrer a la cursa de 26 amb els seus companys, lluïa un gran somriure a l’arribada, ja que assegurava haver vist com quatre fotògrafs de l’organització li havien fet fotos, i per fi podria aparèixer al bloc per a satisfer a totes les seves fans.
Pel què fa a la parella de corredors Marc Vallès i Rafel, han estat corrent colze amb colze fins als Àngels, moment a partir del qual en Rafel ha notat que les seves forces no eren les pròpies d’un jove de 25 anys i ha dit a en Marc que ell baixava el ritme (de forma estrepitosa, com ha pogut corroborar el crono més tard). En Marc, però, ha resolt l’últim tram com últimament ens té acostumats a fer, amb una rapidesa pròpia d’una pantera.
Però l’esport de vegades sol tenir una cara negativa, i aquesta vegada n’ha tingut, i amb raó. Poc després de l’arribada als Àngels, amb els 1400 metres de desnivell acumulats, el genoll d’en Marc Cassany ha dit prou, i les noves malles compressores Hoko no han pogut evitar que hagués d’abandonar la cursa. També ha posat la nota trista en Jordi, que no ha passat el control “antidòping” post-cursa. Alguns testimonis afirmen que la primera meitat de la cursa semblava que la seva lesió no el deixaria fer un bon temps, però posteriorment se l’ha vist en estat d’excitació mentre avançava els seus rivals de tres en tres a unes velocitats que fregaven semblaven trencar la barrera del so. Els serveis mèdics han assegurat pocs minuts després que els nivells d’epo trobats a la sang d’en Jordi podrien haver matat sense cap problema el més dur dels cavalls. De moment en Jordi no s’ha manifestat i des d’aquí volem donar-li tot el suport, convençuts que un integrant d’Els pitjors corredors europeus no faria mai una cosa així.

VICENÇ

La cursa tenia pujades molt dures però s'agraïa per altra banda que les baixades i el recorregut fos majoritàriament per corriols. M'he sentit molt bé físicament tot i les limitacions que tinc actualment, ja tinc ganes de repetir-la. Una vegada més he pogut constatar que no hi ha punt de comparació entre córrer per asfalt i fer-ho per muntanya: quina passada fer esport amb uns paisatges tan espectaculars i en un recorregut tan tècnic! Cal vigilar perquè és més fàcil patir lesions però val molt la pena.

QUIM

Un filòsof va dir un dia que “si ens aixequem ben d’hora ben d’hora serem un equip imparable” (de fet va dir país, no equip, però ara mateix no em va tant bé). I un altre va dir que “Bueno chicos, he estado 4 minutos, son 4 eurazos y el siguiente es Jose”, però em centraré en el primer, ja que amb aquesta filosofia m’he llevat avui puntualment a les 7:16:23 per anar a la cursa de muntanya de Girona, una de les curses més guapes del calendari de curses de muntanya.
I a partir d’aquí, el pla ha estat córrer durant 2h 36min i 40s per les gavarres, amb un “amago” de torçada de turmell (que no ha estat res, però que demà es farà sentir) i amb una entrebancada amb una arrel (per sort tenia la cara preparada i m’ha pogut suportar la caiguda, aconseguint que les mans no toquessin a terra, joder).
Les conclusions de la cursa són: contentíssim pel resultat, sobretot el del que ha quedat primer, i d’haver tornat a córrer amb els pitjors corredors europeus (que ens estem començant a guanyar un canvi de nom cap a els que són força dolents però encara s’hi esforcen corredors europeus), també esperar que en Marc  es recuperi aviat del maleït genoll i que estigui al 100% per l’Ardenya i que els organitzadors no ens passin factura dels entrepans que s’ha fotut en Jordi, de fet, l’únic que a part d’amortitzar el preu d’inscripció n’ha tingut beneficis. I per acabar, gràcies a en Pau Haro per les fotos i els ànims, te’n devem una!

MARC V

Joder, són les dues de la matinada i no dormo profundament! M’és igual, ja m’ho conec, les nits abans de les ultraskytrailraidmegamarathons hi ha nervis. Aquesta vegada, la Cursa de Muntanya de Girona es presenta com el repte més difícil fins ara: 26 Km amb 1400 D+ (només els runners entenem aquest llenguatge). El fet: a les 7:00 del matí sona el despertador. Jo he d’anar abans al punt de sortida per recollir el dorsal, representa que “els de fora” poden fer-ho. Jo sóc de Sant Andreu Salou, sí, allà on hi ha el famós Mas Garrigaaa (ens dediquem al turisme rural per cert). A les 7:40 he quedat amb en “Cassany” (sí ho sento, en Marc sóc jo que sóc el protagonista ara, sobretot perquè vaig acabar la cursa) per anar cap allà. Només trobem aparcament al “Cul del món”. De fet, fem l’última pujada que forma part de la cursa, on l’experimentat Cassany m’explica que “mata molt, ja que és la part final de la cursa i et penses que ja s’havien acabat les pujades”. Al cap d’una estona, ens trobem amb la resta de l’equip. L’ambient és de cursa important, hi ha algun que altre corredor professional i la gent està molt motivada. Personalment he pensat en la llargada de la cursa i els kilòmetres i decideixo que m’ho prendré amb calma.


Són les 9:00 i sortim. Els primers kilòmetres segueixo la filosofia que m’he plantejat. No forço gaire i em mantinc a un ritme mitjà-baix. M’ajuda el fet que estic a la part central i això fa que a les pujades el ritme sigui tranquil, sense forçar molt. En Rafel també està amb mi, bona part de la cursa. Poc a poc forcem una mica, però poc, tinc molt present la cursa de feia dues setmanes, la Montnegre en la qual vaig apretar massa i vaig petar al kilòmetre 15. No vull que em torni a passar. Seguim amb aquest ritme amb en Rafel i fem un pacte de cavallers: arribarem a dalt els Àngels els dos junts, allà que cada un doni tot el que tingui. Jo sé que m’he guardat i podré donar-ho tot al final. Efectivament, sempre m’agrada tenir aquell moment a les curses en què et sents poderós, que vas a un ritme alt durant molta estona i tires i tires. Així fet, després d’arribar als Àngels on fem un bon descans d’uns dos minuts amb en Rafel, ens separem, i jo començo a tirar fort a la baixada. Ha arribat el meu moment, els següents 10 kilòmetres vaig ràpid, avanço a molta gent durant el descens, en algun moment pateixo si aguantaré tota l’estona així, però com diu algun famós corredor, el dolor no existeix, està a la ment (va calla flipat! que anaves lentíssim comparat amb qualsevol que estigui en forma!). Bé, a mig camí em trobo amb en Cassany que ha petat degut a la lesió que arrossegava. Avanço altres corredors que durant la primera part de la cursa m’havien passat. Passada la “Casa de les Figues”, ja no queda res, 4 Km. Encara em motivo més, i miro als corredors que tinc al davant amb voracitat “sisi, baixes ràpid, però jo més”. Sempre em fa molta gràcia allò de “esquerra! o passo! o cuidado!” (calla, burro, que et fotré una empenta). Així és, ja arribem a l’última part de camí de terra, l’asfalt, també saludo al meu cotxe i la pujada final (efectivament mata màxim). Però el més important, el cronòmetre em diu que porto 2:52 i això em fa donar tot el que tinc per baixar de les 3 hores. Resultat final: 2:55. Estic molt satisfet, cansat i la Mònica m’espera a l’arribada, així que no puc demanar més. Ah sí, que el pesat del locutor calli una mica!

JORDI

La sortida va ser a les 9 del matí, sense haver pogut esmorzar. Les cues als primers quilòmetres van fer que no pogués baixar de les tres hores al cronòmetre final, tot i que a les escalades retallava moltes posicions. El ritme de la cursa va ser continu i bo; de cara a les pròximes carreres hauré de practicar els avituallaments, per prendre només quatre coses i reservar la gana per a l'arribada. He de reconèixer que em vaig perdre... si no, la marca hauria estat una diferent. Em vaig perdre per arribar al punt de trobada abans de començar la cursa, però no té més importància.
 Algun dia pujaré al podi... Per ara i mentre no entreni com és degut he d'estar content amb avançar en Rafel i en Marc Cassany* als quilòmetres finals de la cursa.

MARC C

Un dels milers de lectors que té aquest humil però espectacular bloc em comentava un dia que en les cròniques de les curses i entrenaments que fem sempre hi ha algú que peta. Aquesta vegada he tornat a ser jo. Avui a diferencia d’altres ocasions no he acabat cagant-me en la mare que ho va parir tot plegat, bàsicament per dos motius: el primer perquè he pogut córrer molts quilòmetres sense anar a tope però gaudint com un carcamal, l’altre perquè tenia assumidíssim que segurament acabaria passant això, massa temps arrossegant un genoll mal curat. Abandonar la meva cursa preferida i maleïda després de 18 dels 26 quilòmetres, haver-la compartit al costat dels meus millors amics i que tots hagin fet bon paper, saber que corria lesionat i veure al final un podi del meu germà mereix no estar molt molt emprenyat.
Per tant, he fracassat com tantes i tantes vegades fa el farsant d’en Josef Ajram? Segurament que sí. Sóc millor que ell? En tots els aspectes. Em cau bé en Valentí Sanjuan? Gens.
Acabo donant el meu agraïment a tota la gent que s’ha preocupat per mi quan m’ha vist fet pols, a la noia de l’organització per parar i recollir-me a mitja carretera, als dos ciclistes que m’han pujat al cotxe, a la meva mare per assistir-nos als Àngels, a la Sandra per venir ressacosa a animar-nos havent dormit només tres hores,  a en Pau Haro per l’ajuda a la pujada final i les fotos, als meus amic per regalar-me uns pantalons que són canela fina i a en Duran i Lleida per plegar d’una puta vegada.

*mentida


I aquí unes quantes fotos, en Quim va fer podi a la categoria sub23!



























Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada