dimecres, 5 de febrer de 2014

Trail Rocacorba

Les cròniques dels vostres ídols de les curses de 30, 20 i 12 quilòmetres


MARC C

Comencem la cursa a dos quarts de deu, en Quim i en Jordi Requena han de córrer junts perquè competeixen en la modalitat per equips i en Vallès i en Jordi també surten plegats. Jo em quedo entre les dues parelles i vaig fent a ritmes que em siguin còmodes. La primera pujada ens porta fins el cim de Rocacorba i és la més llarga i la que acumula més desnivell, puc passar-la bé perquè encara estic fresc. En els últims metres abans de coronar em motivo més del necessari i intentant avançar a uns corredors pel marge pedregós d’un corriol molt estret em foto la primera castanya del dia, merescuda per idiota. Arribo a dalt quan fa poc que hem complert la primera hora de cursa i tot i no estar pletòric em trobo de nassos, i ja he fet els primers 10! Decideixo no parar a l’avituallament i començo a baixar, m’havia imposat no fer la cabra i prendre-m’ho amb calma, la dificultat del recorregut igualment m’hi obliga. Tot va força bé fins que una roca inclinada massa humida i una bamba amb massa fang es troben: una bona patacada al genoll i a la mà dreta que ha evitat mals majors, m’aixeco ràpid i tot i el dolor celebro que hi hagi sang, molt més èpic collons! La segona pujada la faig a força bon ritme, vaig avançant gent i em trobo molt bé, ara una baixada força curta i de seguida la penúltima i, en teoria, la que s’ha de fer més dura, de les 4 pujades. La faig caminant ràpid a roda d’un que m’ha semblat que portava bon ritme, quan estic a punt d’arribar a dalt primer avís de rampa a la cama dreta, just quan no feia ni mig minut que havia decidit baixar el ritme em trobo en Quim i en Jordi parats perquè el segon ha tingut rampes, estem casi al quilòmetre 20. Parlem 4 segons, el temps just perquè jo pregunti si puc fer-hi res i perquè ells em diguin “tira, tira”. Començo la llarga baixada amb el segon avís ara a la cama esquerra, sé que si tinc rampes fortes hauré de plegar perquè quan m’agafen així les cames se’m bloquegen del tot. Baixo moltíssim el ritme i decideixo escoltar música per no pensar-hi. Abandonar suposaria haver-ho fet en dues de les últimes tres curses i seria el pas previ a convertir-me en broker, tatuar-me tot el cos amb filosofia barata i anar d’expert en finances i dir que la independència seria un desastre econòmic, gens desitjable. Vaig fent quilòmetres a un ritme molt suau però incomprensiblement no m’avança ningú. Quan ja fa estona que penso com els hi estarà anant a aquells dos, si hauran hagut de parar gaire estona i la cara a l’arribada de “què fas tu aquí abans que en Quim?” que posarien familiars i amics sento alguna cosa, em giro i els veig que ja m’atrapen. De seguida m’avancen i em diuen que els segueixi però ni ho intento, no me la vull jugar. Arribem gairebé junts a l’últim avituallament just abans de l’última pujada i aprofito per menjar unes olivetes que a aquesta hora sempre entren bé. La pujada se’m fa eterna: he de caminar amb passets molt curts per evitar forçar les cames però el recorregut m’ho posa complicadíssim. Pujant de quatre grapes pel fang em sento com una truja o com un ministre d’exteriors espanyol. És en aquesta part de la cursa on m’avança més gent, perdo molt de temps però estic convençut que és l’única forma d’arribar. La baixada final és tremendament tècnica, marca de la casa, decideixo augmentar una mica el ritme per evitar perdre moltes posicions i ho aconsegueixo. L’últim quilòmetre i mig és una baixada per pista i allà sí que ho dono tot fins a l’arribada. 

JORDI 

Ja em van dir que aquesta és una de les curses més dures que organitza Klassmark, i ho vaig comprovar. Diuen que l’important és participar, però en reptes esportius d’aquest tipus l’important és acabar. La gràcia que té aquest esport és que a ningú li importa com acabis: coixejant, fent el típic “últim sprint”, saltant d’alegria perquè ja veus la meta... o fins i tot caminant perquè les cames no et deixen més. No dic això perquè la meva posició entre els pitjors corredors europeus fos la pitjor, però va ser així. Anava mentalitzat d’arribar com a mínim últim empatat, perquè havia fet un pacte de cavallers: “anem junts tota la carrera, eh?! Des del principi fins al final, ens anem esperant”. Es veu que el cavall del meu compatriota era més ràpid i vaig haver de recórrer els 30 km sol. Però no va ser cap pena perquè tots els corredors que m’avançaven m’anaven saludant. Bé, de fet em demanaven que m’apartés; hi ha moltes formes de saludar. La cursa va començar després d’una peça de fruita, una barreta energètica de xocolata i una pastilla amb vitamines; en aquest ordre. I a mesura que anaves avançant comprovaves la dificultat del recorregut. El dia abans va ploure i el fang va donar un toc d’emoció a cada trepitjada. Malgrat tot, només vaig caure una vegada. I no ho oblidaré... Em fa vergonya dir-ho, però vaig caure endavant! Pots caure enrere perquè és una pujada, de costat perquè estàs girant... però no hi ha cap explicació que permeti excusar-te per caure endavant, i menys si estàs corrent. Jo sempre em justifico dient que el meu cos no està preparat per aquest esport. El que més em va sorprendre d’aquesta cursa (no us penseu que n’he fet gaires!) és que no et donaven gots als avituallaments... Per sort portava una camelbag amb una poció d’aigua amb sucre que em va acompanyar fins el quilòmetre 20. No és el més adequat dir “per sort”, perquè m’ho vaig preparar jo mateix conscientment. Potser sí “per sort” perquè tot i preparar-ho a primera hora del matí vaig ficar-hi sucre, i no sal. T’imagines?? Hauria estat realment èpic carregar dos litres d’aigua durant 30 km i no poder beure’n ni una gota. Èpic i horrorós, penós, nefast, desastrós, etc. Així doncs, entre que ara beus una mica d’aigua, ara et menges una galeta, ara uns fruits secs, unes olivetes, unes llaminadures, una peça de fruita... el trajecte se’t fa més amè. Cinc hores corrent és una bestialitat. No vaig trigar cinc hores només per poder dir que havia estat corrent durant cinc hores (n’he fet de pitjors) sinó perquè ja anava a la cursa amb les cames cansades. Excusa! A més havia anat a dormir tard. Excusa! I havia somiat que em perseguia un gos; imagina’t, tu, tota la nit corrent! De fet cinc hores és relatiu. Aquest és el temps que marcava el cronòmetre quan vaig creuar la línia d’arribada. Jo vaig anar aturant el meu crono als avituallaments; si aquest fos el que comptés hauria estat a punt de pujar al podi. Estic content perquè vaig estrenar oficialment el paravents, els compressors i la camelback i tot el material em va anar genial. Pels que no domineu la matèria i encara no parleu en termes de desnivell positiu, els compressors són com uns mitjons llargs sense la part que agafa el peu. I aquells que més domineu, si us plau, aclariu-me si la motxilla que es porta per córrer es diu camelbag o camelback. No us podeu imaginar les voltes que li vaig donar a aquest tema mentre estava corrent. Això també em va fer perdre força temps, per la qual cosa hauria estat a l’alçada d’en Quena Quena, en Camines i companyia.

QUIM

El passat diumenge, després de dos mesos sense posar-nos un dorsal, tocava tornar a competir al més baix nivell. En la passada edició de la cursa vam fer equip amb en Jordi Requena i, vist com de bé ens va anar, vam decidir que el següent any repetiríem equip però en la distància llarga; i així ho vam fer. La cursa va ser guapíssima: 30 kilòmetres, molt de corriol tècnic, molt desnivell, un nivellàs impressionant de corredors i, sobretot, acompanyat de bons amics (jajaja, sobretot diu). La nostra cursa es pot separar en dues parts: A la primera, fins aproximadament el km 20, tot va sortir segons el planejat. El ritme era força bo (força bo per nosaltres, per en Toti és ritme de “pàjara monumental, crec que deixaré de córrer i dedicaré més temps a la granja de l’oncle Sam”) i les cames no es feien notar. Només un dolor de panxa ens va fer moderar el ritme en algun moment, però res fora del normal en una cursa d’aquestes condicions. A la segona part, als últims 10 kilòmetres, les rampes van començar a ser les protagonistes i el ritme va baixar considerablement. Tot i així, el cap va poder més i vam acabar tirant com vam poder fins completar tot el recorregut en poc menys de 4 hores i en la 6a posició d’equips (la posició en la classificació absoluta individual se n’aniria força més enllà, diguem-ne “x”). Conclusions extretes de la cursa: A rocacorba hi ha uns camins espectaculars per anar a caminar i/o córrer, klassmark trail organitza unes curses molt ben parides, els pitjors corredors europeus hem tornat amb força i moltes ganes, en Jordi Requena tot i el poc temps que té per entrenar li fot molta canya i que, a l’ hivern, quan encara no han arribat les glaçades, encara hi ha bolets.

MARC V

Oda al trail running (d’un semi fumador)
Aquesta vegada tocava Rocacorba i sembla que els pitjors cada cop som més. N’hi havia a totes les categories: la de 12, de 20 i 30 km. Som una plaga que es propaga ràpidament. Això té un motiu. Córrer per la muntanya enganxa. I ho diu un semi-fumador que no aconsegueix mai deixar-ho del tot. Però sí és cert que quan hi ha un repte, quan hi ha una data al calendari i quan ens posem les bambes per entrenar, el primer dia ja notes que estàs contaminat i t’has de purificar. I és que en el fons no costa deixar-ho. Després del primer entrenament ja et venen ganes de tornar a sortir i el tabac queda apartat. Perquè? Doncs perquè hi ha un repte per davant. Quan es té un objectiu molt clar i se sap el camí, és fàcil trobar els mitjans per aconseguir-ho. S’ha de saber el com. Val Marc, has acabat amb la teva filosofia? NO. Estar més de 3 o 4 hores corrents dóna per a tot tipus de moments i es passa de l’emoció al patiment en un instant. Sempre hi ha la part que controles i en la que et sents bé, però després vindran els moments de patir i és quan cal agafar forces i no pensar en la meta sinó en la propera pedra del camí, la propera pujada, el corredor de davant. Només quan has arribat a la meta pots pensar en la “muntanya” que has pujat i pots estar orgullós d’haver-ho aconseguit. Fins aquí la meva oda al trail running. Val, ara sí, ja t’has flipat. Ens pots dir com et va anar la cursa? La cursa, brutal. Diria ( i crec que els meus companys també), la millor que hem fet fins ara. En el meu cas, la de 30 Km, amb en Jordi, en Marc, en Quim i en Requena.  Un recorregut amb molt desnivell, ple de corriols i sobretot fang! Vaig poder comprovar que les meves bambes són bones però els hi falten tacos per no patinar, així que durant tota la cursa s’havia d’estar molt pendent de no acabar per terra. Vas acabar per terra? SÍ. Més d’una vegada? SÍ. Durant la cursa em vaig sentir prou bé, però els últims 3 km es van fer eterns i m’arrossegava com podia. A l’arribada, com sempre satisfets d’haver arribat i veure que has anat avançant corredors progressivament durant el camí i no a l’inrevés. Per últim, felicitar als meus companys i les noves incorporacions, que cada cop som més motivats tots plegats.

VICENÇ

El diumenge al matí em desperto, amb ganes d’anar a córrer la cursa de muntanya de Rocacorba. De cop a Canet d’Adri  ¼  abans del tret de sortida me n’adono que m’he deixat la bossa d’aigua de la  Camel Bag i sort que en Jordi, el meu germà, em va donar un got de les Barraques de Girona per a hidratar-me als Avituallaments.
A la sortida avanço a una cinquantena de corredors i em marco un ritme constant fins al final de la cursa.
Durant la cursa, la natura em posa obstacles ja que degut a la pluja els corriols estaven  fangosos i uns quants troncs estaven tombats enmig del camí que no van poder aconseguir parar-me els peus; de manera que vaig poder seguir la cursa a un bon ritme. 
Finalment, amb un temps de 2 hores, 17 minuts i 24 segons passo per la línia d’arribada; al cap d’una hora llarga vaig cap a casa i me n’assabento que he quedat 3er de la categoria sub.23, la meva categoria i penso... si estiguessis al 100%, quin temps i lloc hauries quedat?

URI

Són tres quarts de 7 del matí del diumenge 2 de febrer i toca aixecar-se per anar a córrer. La veritat és que em rebenta bastant aixecar-me tant aviat i a més a més si he de fer 20 km per la muntanya, però és la meva primera cursa de muntanya oficial i ho faig amb molta il·lusió.
Tenia moltes ganes d’entrenar fort i sorprendre’n a més d’un, però a dues setmanes de la cursa estava a 38,5 i constipat i només vaig poder entrenar el mateix divendres fent un puja i baixa a Sant Miquel. Sort que ja havia sortit anteriorment amb l’equip i els meus entrenadors Marc i Vikens.
Tocava fer 20 km amb en Vikens perquè no em cardessin fora de l’equip. A la cursa de 12 ja s’havien apuntat les nenes Pascual i era massa poc. Quan va sonar el tret de sortida en Vikens ja em va deixar penjat un moment que estava distret acomiadant-me dels companys que corrien les altres categories (no era la primera vegada, ja m’ho havia fet a la cursa del carrer nou...). Tocava posar-me un bon ritme i mantenir-lo.
Els primers 6 km són de pista amb molt poc desnivell i es poden aguantar perfectament, però ja sabia que del km 6 al 10 ens endinsàvem a la muntanya i començaven els corriols estrets, i encara que és aquest contacte amb la muntanya i la natura on gaudeixo de veritat també eren els del fort desnivell i molt tècnics, ja que amb lo que havia plogut encara que vigilessis molt te la cardaves en algun moment. I així va ser, però per fi vaig arribar a dalt i recuperar forces a l’avituallament. Ara toca baixar.
Les baixades sempre se’m donen millor i aprofito per avançar alguns corredors, però amb molt de compte perquè era un terreny molt tècnic i estret amb molt de fang, pedres, fulles molles que amaguen les pedres, arrels i fins i tot algun tronc al mig del camí que havíem de saltar. Els 10 km de baixada no acabaven i semblava que mai arribaria l’avituallament del km 16,5 per agafar una mica de forces, però al final van arribar.
Després de la pausa només falten 3,5km per acabar i surto disparat cap a la meta, però poc més tard i després de quasi 2 hores i mitja corrent i només a falta de 2,5km passa lo pitjor: em regiro el turmell i no puc continuar. Després de tot el que portava fet no podia seguir corrents. Al cap d’una estona, avisat per algun simpàtic corredor, va venir una moto de l’organització a preguntar si podia continuar caminant o em portava amb moto i quedava desqualificat... i evidentment vaig continuar, no anava a quedar fora després de tot el que portava fet i vaig haver d’acabar coixejant tot lo que em faltava.
Més tard, i després de 2 hores i 51 minuts, arribo coixejant a la meta i me’n vaig a l’ambulància perquè em posin gel i em baixi la inflamació. Hauré d’esperar 2 setmanetes per deixar que es recuperi del tot el meu turmell abans de tornar a pujar muntanyes, espero que el mono no acabi abans amb mi.

RAFEL

Després d’analitzar la categoria reina i la de plata –aquesta última amb l’incident de l’Oriol- toca ara conèixer com els va anar als tres germans durant el recorregut de 12 quilòmetres a Rocacorba. Val a dir que tots tres havien entrenat poc i, per a dos d’ells, aquella era la primera cursa de muntanya. Liderats pel que ja semblava a aquestes alçades un Rafel cada cop a menys, els tres corredors del petit circuit van sorprendre gratament el gran públic de Canet d’Adri, que no s’esperaven veure’ls arribar tan aviat al pavelló, parant el crono a la hora i tres minuts. Tan en Rafel com en Martí havien apostat fort des de bon començament i, lluny de baixar el ritme, van apretar encara més els últims trams del recorregut aprofitant que pràcticament només era baixada. Quatre minuts més tard que aquest parell d’herois trepitgessin la tela blava, va arribar, extenuat, l’últim dels germans. En Xavier havia anat tota la cursa trepitjant els talons dels altres dos i, en un absurd intent de fer perdre la moral als seus germans, els va avançar al quilòmetre quatre. Era una pujada poc pronunciada però llarga, i al cap d’uns minuts es tornava a trobar endarrerit. Una estona després, ja a Canet d’Adri, atribuïa aquella pàjara a un flat que no li va permetre quedar pel davant d’ells. No sabem si va ser la poca competència dels integrants de la categoria dels 12 quilòmetres o una intromissió a la base de dades de l’organització, però la qüestió és que en Martí i en Rafel van aconseguir una merescuda setzena i dissetena posició, mentre que en Xavier va aconseguia entrar dins dels trenta primers classificats. L’FBI segueix analitzant la seguretat del sistema informàtic de l’organització per descartar cap manipulació de la classificació per part dels tres germans.


















Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada