dissabte, 13 de setembre del 2014

La Marrana Skyrace

Més de set mesos hem necessitat per tornar-nos a reunir tot l’equip i fer una cursa. Mig any llarg dedicat a la poesia, deixar el tabac, maleir la directiva del barça, entrenar una mica i llargues cerques a wiggle a la caça d’ofertons. Aquest període d’absència de ben segur haurà resultat insuportable per a la majoria de vosaltres, gràcies per no haver defallit, hem tornat més forts, més units, més guapos i més morenos.

L’escenari escollit pel retorn no era una cursa qualsevol d’aquestes de botifarra i que guanya un d’esports parra. Volíem tornar per la porta gran i per fer-ho ens plantejàvem dues possibilitats: l’Ultra Trail del Montblanc o La Marrana Skyrace. Com us podeu imaginar vam escollir la segona per un tema de quilometratge: fins a Vallter teníem uns 100 quilòmetres i fins a Chamonix 750, massa diners en benzina. I no fotem, això d’Skyrace impacta molt.

Malgrat estar a només dues hores de casa havíem de fer bé les coses, calia anar a dormir allà la nit abans, havíem de fer-nos alguna foto repassant mapes amb cara de concentració i anar al brífing la tarda abans amb la samarreta obsequi de la cursa més potent que haguéssim fet, per anar acollonint el personal una mica.

Dissabte havent dinat agafem cotxes i ens dirigim cap a Camprodon on tenim llogat un bungalow. Som sis: en Rafel, en Quim, els dos Marcs i la Cris i la Mariona que no correran però venen a fer de trail cheerleaders. En Jordi ve l’endemà amb cotxe des de Barcelona amb en Yago i en Manu. L’estat anímic d’en Rafel preocupa: una emprenyadora i inacabable molèstia al genoll havia impedit que entrenés com caldria les últimes setmanes i no té gens clar que pugui córrer. Un cop sortejades les habitacions i instal·lats rebem un missatge d’en Jordi que resulta que ha vingut avui des de Barcelona per jugar un partit de futbol amistós a Camprodon i que a veure si el volem anar a veure. La tarda abans de la cursa el tio ve aquí a fotre un partit i al vespre tornarà a marxar cap a Barcelona per llevar-se l’endemà a les 4 o les 5 per tornar a venir, això és ser un pitjor corredor europeu, collons! Arribem al camp just a la mitja part i sense ni sortir del cotxe, està diluviant, l’insultem i l’idolatrem al mateix temps i ens emplacem directament a Vallter demà al matí.
Arribem a Setcases i recollim dorsals, fent temps perquè comenci el brífing berenem una mica i comprem embotit (el bull de bolets de Ca la Nuri és canela fina!). Al brífing poques coses que no coneguéssim abans però sempre va bé. Després una breu xerrada sobre alimentació i hidratació que ens porta a comprar una garrafa de 8 litres d’aigua quan tornem cap el bungalow. Sopar lleuger a base de pasta i pollastre, unes partides de cartes i a dormir.

Diumenge sona l’alarma a les 7, esmorzar típic de pa amb nutella i en Rafel que sorprèn amb un potito Nestlé. Arribem a l’estació de Vallter 2000 on ja fa estona que ens espera la mànager de l’equip. De seguida la Cris, la Mariona i l’Elena comencen a pujar cap el Pic de la Dona, des d’allà ens veuran passar i tindran temps per després baixar i veure l’arribada.
Amb el temps just per trobar en Jordi i escalfar una mica ens col·loquem a la sortida, ens desitgem sort i a les 9 en punt sortim i ja no tornarem a trobar-nos fins a l’arribada.
Tothom fa la seva cursa i des dels primers metres quedem tots separats. 22 quilòmetres amb 1.600 metres positius i parts molt tècniques que posen a prova la nostra inexistent experiència en aquests terrenys, per si no n’hi havia prou correm sempre per sobre dels 2000 metres i la respiració se’n ressenteix. Explico tot això esperant que a hores d’ara al vostre cap ja hi ressonin idees com herois, èpica i referents.
Arribem al Pic de la Dona al quilòmetre 7 de la cursa on rebem els ànims de les trail cheerleaders i tirem cap a Bacivers i Bastiments, a partir d’aquí tres quilòmetres amb molta roca passant pel pic de Freser i de l’Infern, després baixada on es pot córrer bé, l’última pujadeta fins el coll de la Marrana sembla poca cosa però qui arriba massa fos llepa. Llavors baixada passant pel costat del refugi d’Ulldeter i 300 últims metres criminals de pujada per la carretera fins a l’estació.

En Quim acaba 17è, ha perdut temps a la part més tècnica i ha patit de respiració però és un bon entrenament per l’Ultra Pirineu, el veritable objectiu que té a només 15 dies vista.
En Vallès que fa poc que ha tornat a entrenar fa bon paper i acaba en 60a posició.
En Rafel finalment ha decidit sortir però s’ha marejat cap el quilòmetre 10 i després d’ estirar-se una estona a descansar a dalt del Pic de Bacivers (es veu que hi ha fotos però no les hem vist encara), quan ha arribat en Jordi uns minuts més tard ha provat de seguir amb ell però de seguida ha vist que no podia i ha hagut de plegar.
En Jordi encarnant clarament el paper d’antiheroi que es burla de la gent que es dedica a entrenar, acaba la cursa en un temps que poc importa després de l’ovació que s’emporta a l’arribada.
El líder de l’equip acaba 28è i força content.

Comença la temporada i fa pinta que aviat els pitjors corredors europeus tindrem secció de fèmines...


Fotos de JM Montaner (Nació Muntanya), Elena Mate i Cris, Mariona i Elena




































5 comentaris:

  1. Bona nit!!! Bé dir que he vist la vostre publicació d'aquest blog i m'ha fet moltíssima gràcia! Felicitats per la cursa nois!!! :)

    Bé dir que jo casualment, vaig arribar al cim de Bastiments amb el peu regirat, on m'hi vaig trobar en Rafel marejat! Mentre a mi m'embenaven el peu, ell estava estirat amb un sac de dormir al damunt que li havia donat l'organització. Allà també va ser el final de la meva cursa.

    Trobo que la Marrana skyrace és una cursa molt bonica de fer, ja que els paisatges acompanyen molt i l'organització i els corredors són gent molt maca! La recomano a tothom que li agradi aquest món! Espero poder-la fer sencera l'any vinent ja que aquest any m'he quedat amb el regust degut a l'esguinç del peu!

    Espero que en Rafel ja es trobi al 100% i que tots us hageu recuperat del cansament! Per moltes i moltes més aventures al vostre blog! :)

    Maria

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quina casualitat, Maria! No tens pas cap foto del nostre amic estirat al sac? És una imatge que ens agradaria tenir! I per cert quan parles de Bastiments deus voler dir Bacivers, no? Jo vaig entendre que va ser allà on es va estirar!
      Espero que estiguis ben recuperada del peu ja!

      Elimina
    2. No, no en tinc cap fotografia! Em sap greu Marc! Tot i que em sembla recordar que pode n'hi van fer alguna... i no parlava de Bacivers, parlo de Bastiments! Ja ho he dit bé... No se si també es debia estirar a Bacivers...

      el turmell molt millor! Aquest cap de setmana vaig fer una cursa de 12km, i tot i ser la lentitud en persona estic molt contenta per haver acabat i que em deixi fer alguna cosa! :)

      Elimina
  2. el tio de les oakley és professional ?

    ResponElimina
    Respostes
    1. uff, ja comencem amb els admiradors secrets...

      Elimina