Ultra de l'Ardenya: bateig de foc

Aixecar-se aviat per fer qualsevol cosa sempre és dur, però si saps que t’aixeques aviat per posar-te a córrer no ho és tant. No ho és tant com córrer, vull dir. Sense fer grans marques ni batre rècords, acabo les curses amb el fetge a la gola. M’ho passo bé preparant les curses i gaudint de la sensació de creuar la meta. La de la cursa de l’Ardenya, tot s’ha de dir, estava massa lluny. Molt inconscient de mi, em vaig inscriure a la modalitat ultra, mogut més per l’emoció de participar-hi que per la preparació que duia. M’hi vaig inscriure amb un altre pitjor, en Marc Vallès, que va resultar tenir febre pocs dies abans i va ser baixa. S’hi va inscriure també en Quim, la referència del grup, però no la va poder acabar perquè es va perdre al quilòmetre 20 i va arribar unes hores abans i sense adonar-se’n al punt i final de la cursa. Per això, al llarg dels quilòmetres m’intentava convèncer d’abandonar; però també em veia animat a acabar la cursa en honor dels meus companys.

Així, doncs, a les 7 del matí ja estàvem preparats a la línia de meta amb el frontal encès i ens vam posar a córrer. Sóc una de les poques persones que pot presumir d’haver anat primer i liderar la cursa, tot i que només fossin els primers quinze segons. Llavors em vaig deixar caure enrere renunciant a les posicions de podi i veient com m’anaven avançant tots els matxacuques. Vaig anar fent a ritme tranquil reservant-me per als últims deu metres i vaig arribar amb les cames descansades al quilòmetre 30. Allà vaig comentar la jugada amb els voluntaris de l’avituallament i em vaig posar a córrer novament, després d’omplir la camelbag. Sempre em fa por parlar amb tecnicismes perquè no en domino l’argot. No sé si es diu camelbag o camelback, per exemple, tot i que crec que les dues opcions podrien ser bones perquè fan referència a bossa o esquena... Quan parlo de desnivell positiu o acumulat (o me’n parlen, millor dit) em perdo. Perquè us en feu una idea, no sé del cert ni si sóc supinador!

Impressiona molt dir que has fet una ultra. Com a mínim a mi m’espantava tant la idea que vaig anar de compres el dia abans: barretes energètiques per abans i durant la cursa, gels per als moments crítics, concentrats de fruita... Després del quart avituallament veia com les existències se m’anaven acabant i que em convenia accelerar el ritme per no passar gana, però les cames m’ho impedien i em vaig haver d’aguantar. De fet, als avituallaments posava cara de pena i sempre aconseguia omplir-me la boca.

El recorregut per la zona va ser (llarguíssim) impressionant, per corriols, pistes, boscos, rius... Em va agradar tant que sense que me n’adonés, el meu jo runner em va fer desviar del  recorregut i vaig repetir una part del camí. Hi vaig caure quan remuntàvem un riu, perquè allà cada pedra em sonava. Em va semblar un dejà vu però amb els metres vaig veure que no ho era. De fet em deia: ara trencarem a la dreta per un caminet asfaltat, d’aquí a un moment passarem per una caseta que sembla abandonada, creuerem el riu un altre cop i alerta amb les bardisses, aquí hi haurà una font... Intentant recordar on m’havia equivocat, passada la font hi havia un caminet que pujava a mà esquerra. Jo havia seguit recte seduït per la comoditat del camí i l’error m’havia costat car.

Començava ja a flequejar però les pujades són el meu fort. A les pujades avançava tots els kalenjis que tenia per davant, que no eren pocs. Em tornaven a avançar a les baixades, perquè vaig cansat i no tinc ganes de carregar els genolls. Pobres! Cansat (i cansat de córrer) tenia ganes de trobar l’excusa perfecte per abandonar, però metre a metre cada cop tenia la meta més a prop. Començava a pondre’s el sol i als avituallaments em deien que si no corria més no arribaria dins de les 12 hores. L’important és participar i més en una bojaria com aquesta ultra, però arribar (dins de les 12 hores) era l’únic objectiu i si el cos no defallia abans lluitaria amb totes les forces per aconseguir-ho. A l’últim control ja m’amenaçaven en perseguir-me traient les cintes perquè començava a fer-se fosc i cada cop feia més fred. Jo anava amb el meu súper paravents i no hi havia res que em frenés. Faltaven pocs quilòmetres i estava a punt de complir el somni i aconseguir els punts per la UTMB. Pels que no sigueu del gremi, la Ultra Trail de Montblanc és de les més atractives per als runners de debò. Necessites punts per inscriure-t’hi i a l’Ardenya n’obtenies dos. Tots els runners anaven comentant que necessitaven punts, i parlaven de curses per a mi desconegudes i deien noms com Andorra, Cavalls, TOR, etc. Tinc els punts, però us asseguro que no els faré servir.

Últim avituallament. Sense saber exactament quant faltava tenia ganes de seguir per arribar “el més aviat possible” però inevitablement m’aturo a picar alguna cosa i comentar la jugada amb els voluntaris. Comproven que sóc el que estaven esperant per desmontar la paradeta perquè ja em coneixien pel número de dorsal i m’animen a apretar... perquè podia no acabar últim. Quan ja estava corrent per últim cop pensava si en realitat volia no acabar últim: és més èpic arribar i clausurar la cursa. Vaig seguir apretant i em vaig trobar amb dos corredors més, en Jordi i en Pere, a qui vaig acompanyar l’últim tram. Liderava el grupet de tres i mirava enrere cada mig minut per saber si podia afluixar sense perdre la posició... però em seguien a pocs metres així que no hi ha marge per a descansar. Corriols, rius, pujadetes i entrem ja al poble. Útimes curves, últimes rectes i de sobte apareix la meta, amagada enmig de la foscor. Per fi, després de gairebé 12 hores sense seure, travesso l’arc inflable de l’arribada i sense distreure’m gaire vaig a buscar l’entrepà, que feia hores que esperava dins el tovalló. Vint segons després d’arribar jo arriben els dos últims. Missió acomplerta: finisher i, a més, tercer (per la cua).

Al pavelló és bonic veure com se saluden i feliciten els runners. Tots som amics, companys; hem compartit moments durs. Saludes tothom perquè recordes haver-los passat (o que m’haguessin avançat) i comproves que per fi tothom ha arribat i no hi ha hagut morts, potser ferits. I caminant com pots cap al cotxe recordes els pitjors moments de la cursa i els millors; i la sensació és de bojeria: el bateig en el món de les ultres i potser també el funeral, la meva primera ultra i potser també l’última. La mateixa sensació que sortir rodolant del Domino’s Pizza dient “mai més hi tornaré”, però sempre hi he acabat tornant.