divendres, 25 de setembre de 2015

Ultra Pirineu 2015

Camping l’Espelt, dissabte 19 de setembre, 5.45am. “Sueño contigo, ¿qué me has dado? Sin tu cariño no me habría enamorado...”. M’aixeco i apago el despertador amb el convenciment que havent començat el dia amb Camela tot havia d’anar a millor. Esmorzar, vestir, revisió del material i cap a Bagà.
Bagà, pocs minuts abans de la sortida. La plaça porxada ja està plena, som uns 1000 corredors, tothom està concentrat, tothom està nerviós...jo no, jo estic cagat. Comença a sonar la música de l’últim dels mohicans, moment “gallinadepiel” que ens avisa que en res sortim.
Sortim puntualment a les 7h. Per endavant ens esperen 110km i 6800 metres de desnivell positiu. Aquest any, com que l’any anterior havia baixat de les 17 hores, surto des de força endavant, el que em permet no menjar-me tots els taps que s’acostumen a fer als primers metres. A la sortida ens trobem amb en Jordi Requena, amb qui compartiré algun km i ens anirem trobant en diferents punts de la cursa (felicitats pel carrerón Jordi!).
La primera pujada és de quasi 14km i 2000m+ (els que no entengueu aquests símbols tranquils, tanqueu aquesta pestanya, que no sé què coi se hi us ha perdut en aquest post). Aquesta pujada fins al Niu de l’àliga serveix per començar a estirar la cursa i perquè els que tenen com a objectiu sortir al vídeo oficial de la cursa s’enganxin a la Núria Picas.
Jo, igual que l’any passat, tinc clar que la cursa ha de començar a Bellver (km 40), allà hi haig d’arribar fresc. Així que fins allà vaig fent a ritmes còmodes sense pensar en els altres corredors. A les parts més tècniques pateixo, rellisco moltíssim, tant que cap al km 19 ja tinc la primera caiguda. M’aixeco ràpid i segueixo, maleint-me en àrab per la meva poca destresa en zones tècniques. Passat aquest tram més complicat ja toca córrer per un terreny més fàcil, fins al Serrat de les esposes, després una pujadeta, i baixada ràpida fins a Bellver.
De Bellver (km 40) a pas de Gosolans (km 63) és un tram dur, majoritàriament de pujades per fer caminant. Jo, al trobar-me molt bé a Bellver decideixo començar a augmentar una mica el ritme, el que em porta a avançar a uns 30 corredors en les següents pujades. Però ho pago aviat, aquest augment de ritme em provoca arribar bastant cansat de cames a Prat d’aguiló (km 61, 9 hores), així que decideixo parar uns minuts per menjar i beure bé. Surto amb les cames encara tocades, però no vull perdre temps, ja se’m passarà...
Arribo a Gòsol (km 74, 11 hores) cansat però amb millors sensacions que fa 10 km. Aquest és un punt on tinc planejat invertir una mica de temps per descansar i menjar bé per acabar els últims 36 km amb garanties. Surto de l’avituallament i poc a poc em vaig trobant millor, venen uns km on la tendència és a pujar però sempre amb pendents fàcils. Tot va de meravella fins que cap al km 80, abans d’arribar a Estasen, apareix la protagonista de les últimes hores de la meva cursa: una punxada a la part interna del genoll esquerra.
A partir d’aquí i fins al final, la cursa se’m converteix en un autèntic calvari. Els 40 dies de Jesús al desert són un pícnic comparat amb les 6 hores que em queden. Cada passa que faig sento al meu genoll insultar-me amb totes les seves forces. Les 3 pujades que queden les puc defensar prou bé perquè l’ impacte no és tant fort, però les 4 baixades se’m fan eternes. Cada vegada que les intento córrer el genoll m’ho impedeix. Impotència. Ràbia de veure com a trams fàcils de córrer jo no ho puc fer. Tinc la sensació que m’està avançant tot déu. A partir d’Estasen (km 82, 12h 30’), sort en tinc del qui em salva a totes les curses quan vaig ben trinxat, en Marc (gràcies!), que fa tot el possible per estar amb mi a tots els avituallaments dels últims 30km, sense frontal i amb texans, avituallant-me, animant-me i donant-me suport en els moments més cardats. En definitiva, acompanyant-me en els moments més cardats que recordo haver viscut mai. Gràcies a això, després de poc menys de 18 hores i mitja arribo a Bagà. Per fi! Més mort que viu, i amb el dubte de si hauria d’haver plegat 30 km enrere...però havia decidit no fer-ho, i tinc una nova camiseta de finisher. Una camiseta que representa esforç, passió, patiment, i que es pot rentar en calent i posar a la assecadora.
L’organització un 10, els voluntaris un 11. Quina cursa més gran!
Per acabar, felicitar a en Rafel, que ho ha petat molt fort a la seva primera ultra, la Travessa Matagalls-Montserrat en 12 h 20 min! La primera de moltes!
A en Dani, per la espectacular 2a posició a la Marató Pirineu. Ets un dels grans! Gràcies per tots els consells que m’has donat aquestes últimes setmanes!

I a família i amics que vàreu perdre part del vostre temps per seguir-me, ja fos en directe o per Internet, gràcies! 







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada